“La Paraula és un do. L’altre és un do”
Estimats germans i germanes,
La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps, rebem sempre una forta crida a la conversió: El cristià està cridat a tornar a Déu «de tot cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en l’amistat amb el Senyor. Jesús és l’amic fidel que no ens abandona mai perquè, fins i tot quan pequem, espera pacientment que tornem a ell i, amb aquesta espera, manifesta la seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016).
La Quaresma és un temps propici per intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: el dejuni, la pregària i l’almoina. A la base de tot, hi ha la Paraula de Déu, que se’ns invita a escoltar en aquest temps i a meditar més sovint. Concretament, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19-31). Deixem-nos guiar per aquest relat tan significatiu, que ens dona la clau per entendre com hem de comportar-nos per aconseguir la veritable felicitat i la vida eterna, exhortant a una sincera conversió.
1. L’altre és un do. La paràbola comença presentant els dos personatges principals, però el pobre és el qui ve descrit amb més detall: Ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se; està tirat a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les (cf. vv. 20-21).
El quadre és ombrívol i l’home, degradat i humiliat. L’escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa literalment «Déu ajuda». Aquest no és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i es presenta com algú amb una història personal. Mentre per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar. Té un rostre. I com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser estimat, recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d’un rebuig humà (cf. Homilia, 8 gener 2016).
Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre, a la porta del ric, no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d’obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut.
La Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer en ell o en ella el rostre de Crist. Cadascú de nosaltres els trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix acollida, respecte i amor. La Paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és feble. Però per fer això cal prendre seriosament també allò que l’Evangeli ens revela sobre l’home ric.
2. El pecat ens encega. La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, a diferència del pobre Llàtzer, no té un nom i se’l qualifica només de «ric». La seva opulència es manifesta en la roba que vesteix, d’un luxe exagerat. La porpra, en efecte, era molt valuosa, més que la plata i l’or, motiu pel qual estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jc 8,26). La tela era d’un lli especial que contribuïa a donar a l’aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d’aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera habitual cada dia: «festes esplèndides cada dia» (v. 19).
En ell s’albira de forma palesa la corrupció del pecat, que es realitza en tres moments successius: l’amor als diners, la vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20 setembre 2013). L’apòstol Pau diu que «la cobdícia és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d’enveges, plets i recels. Els diners poden arribar a dominar-nos fins al punt d’esdevenir un ídol tirànic (cf. Exh. Ap. Evangelii gaudium, 55).
En lloc de ser un instrument al nostre servei per fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, els diners poden sotmetre’ns, a nosaltres i a tothom, a una lògica egoista que no deixa lloc a l’amor i impedeix la pau. La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l’aparença, en fer veure als altres allò que ell es pot permetre. Però l’aparença amaga un buit interior. La seva vida està presonera de l’exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l’existència (cf. ibíd., 62).
L’esglaó més baix d’aquesta decadència moral és la supèrbia. L’home ric es vesteix com si fos un rei. Simula les maneres d’un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l’home corromput per l’amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo. És per això que les persones que hi ha al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de l’afecció als diners és una mena de ceguesa: El ric no veu el pobre famolenc, nafrat i postrat en la seva humiliació. Quan mirem aquest personatge, s’entén per què l’Evangeli condemna amb tanta claredat l’amor als diners: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè menysprearà un i estimarà l’altre; o, al contrari, es dedicarà al primer i no farà cas del segon. No podeu ser servidors de Déu i els diners»(Mt 6,24)
3. La Paraula és un do. L’Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s’acosta. La litúrgia del Dimecres de Cendra ens convida a viure una experiència semblant viscuda pel ric de manera molt dramàtica. El sacerdot, mentre imposa la cendra al cap, diu les següents paraules: «Recorda que ets pols i a la pols tornaràs». El ric i el pobre, en efecte, moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més allá. Els dos personatges descobreixen de cop i volta que «sense res vam venir al món, i sense res ens anirem d’ell» (1 Tm 6,7).
També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, anomenat «pare» (Lc 16,24.27), amb la qual cosa demostra que pertany al poble de Déu. Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s’havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, no hi havia lloc per a Déu en la seva vida, ja que és ell mateix el seu únic déu. El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l’altra vida, i vol que sigui el pobre qui li alleugi el seu sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i no va realitzar mai. Abraham, però, li explica: «Fill, recorda que et van tocar béns en vida, i a Llàtzer, al seu torn, mals: per ell ha trobat consol i tu, sofriments» (v. 25).
En el més enllà, es restableix una certa equitat, i els mals de la vida s’equilibren amb els béns. La paràbola es perllonga, i d’aquesta manera el seu missatge es dirigeix a tots els cristians. Efectivament el ric, com que els germans encara viuen, demana a Abraham que els enviï Llàtzer per avisar-los; però Abraham li respon: «Ja tenen Moisès i els profetes; que els escoltin» (v. 29). I davant l’objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els profetes, no faran cas ni que ressusciti un mort» (v. 31). D’aquesta manera, es descobreix el veritable problema del ric: L’arrel dels seus mals es troba en el fet de no parar oïda a la Paraula de Déu; concretament això el va portar a no estimar ja Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà.
Estimats germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor, que va vèncer els enganys del temptador en els quaranta dies que va passar al desert, ens mostra el camí que cal seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a fer un veritable camí de conversió, per redescobrir el do de la Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels a manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l’Església promouen en diferents parts del món, perquè augmenti la cultura de l’encontre en l’única família humana. Preguem els uns per altres perquè, participant de la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Aleshores viurem i donarem un testimoni ple de l’alegria de la Pasqua.
El Vaticà, 18 d’octubre de 2016, festa de Sant Lluc Evangelista
Papa Francesc
